Suport 17 per ajudar a la pregària
El més important: la relació amb Déu.
No creus que ets massa egoista quan pregues? De vegades estàs una bona estona mirant com et trobes, què t'han dit, com et veuen, què faràs o no faràs... i quan te n'adones, ja quasi és l'hora de plegar.
El Senyor s'ho mira. Calla i, possiblement, li fa gràcia. Sap prou bé que és normal que estem preocupats, sovint molt preocupats, per nosaltres mateixos. Li agradaria segurament fer algun comentari, formular alguna pregunta o remoure algun sentiment; però no li deixes, no li dones l'oportunitat amb tant
d'ensimismament personal.
Per fi ha trobat una escletxa. La ment ha quedat buida, per uns instants.
Possiblement cansada de tant de jo. I Ell, Esperit Pacient, "ara és la meva", i plaff! , et diu una paraula, mou un sentiment, et recorda un gest o, molts cops, et comunica un silenci ple. Tot canvia. Ara hi ha relació. Abans era un monòleg. Ha començat el diàleg.
El més important a la pregària és la relació amb Déu. I, com sé jo -penses- que és Ell el qui em parla i no jo mateix que em parlo i contesto? No li negaràs a Ell la qualitat de comunicar-se? Precisament per comunicar-se ha pres la nostra naturalesa humana. Jesús és humà i en Ell, Déu es comunica de forma humana.
Si vas pregant, aniràs notant quan et parles a tu mateix i quan és Ell que t'arriba. És com tot, es va sabent per l'experiència. L'arbre dóna el seus fruits, i el fruit de la relació amb Ell, és amor.
