Suport 18. El veritable problema per pregar: tu
No tinc temps. Mai trobo el moment. Al matí, encara que em desperti aviat, de fet fins a les 11 no començo a viure. A la nit, caic de son. Tinc un neguit tot el dia que és un corcó que no em deixa tranquil. Quan vaig a pregar sona el telèfon. Abans he de llegir el correu i és clar, hi ha una nota de La Matilde. Demà espero que tot anirà més bé. No paro des de que em llevo fins que vaig al llit. Que preguin els contemplatius. Tota la vida és pregària, no en treus res de dedicar-hi una estona... i per què pregar!!
Mitges veritats, mitges mentides. Voldries, però no vols. No t'agraden els esforços. Tens temps realment per allò que t'interessa. El silenci et posa nerviós. Hi ha qüestions importants no resoltes.
Ja no tinc 15 anys. Déu sempre m'espera, no vé d'un dia (i quina barra!). No vull sentir culpabilitat.
Amic meu, tu ets el problema de la pregària. No ens enganyem. Val més tenir les coses clares i intentar trobar la veritat de la vida que anar amagant el cap sota l'ala. No creguis que els contemplatius ho tenen fàcil. Un monestir, a la llarga, és com una ciutat: circulació interna, sorolls mínims però reals, urgències, ganes de no fer res, horaris, perill de la monotonia.... Per trobar excuses arreu s'hi val. El camí de la pregària demana decisió, molta humilitat, constància, mitjans, bons mestres i començar mil cops, si cal. Això sí, pas a pas, vas entrant, de forma que cada cop més, tot ho passis pel cor, on Ell habita. Viure des del cor.
Breu revisió:
