|
JOAN
RUBIÓ I BELLVER, arquitecte |
Neix
a Reus el 1871 i mor a Barcelona el 1952.
Arriba
a Raimat en plena maduresa després d'un aprenentatge amb Gaudí del
1893 al 1900, i d'una ben estreta col·laboració fins al 1906, que
es perllongà esporàdicament.
Contractat
per Manel Raventós, havia de construir uns cellers i crear un poble
en un espai obert, lliure i sense servituds.
Així
sorgí un poble dins i fora d'una forma hexagonal, en la qual, per un dels seus laterals, s'aixeca l'església. No tot el projecte
s'ha realitzat, però sí la part corresponent a l'església.
A
semblança del gòtic català d'una sola nau amb contraforts i
capelletes laterals, té els típics arcs parabòlics del
modernisme, però en aquest cas simulats per arcs ovalats, potser per
simplificar les coses.
Damunt
la porta i, obrint-se de banda a banda, hi trobem els porxos o
coberts d'una arquitectura tal vegada més neta i racional, quasi pròpia
d'un enginyer.
Aquests
porxos fan d'enllaç entre la plaça, el poble i l'entorn, que
afavoreix el pas al silenci i a la pau de l'interior del temple.
Tota
l'obra transpira unitat, integritat i racionalitat. Les estructures
són senzilles, geomètriques i amb transparència entre l'interior
i l'exterior. Podem dir que no li falta res i no li sobra res; tot
és a la vista.
Cal
recordar l'ús que fa l'arquitecte dels materials, sobretot
l'estudiada utilització del maó vist. Fins i tot s'endevina al
fons de l'esgrafiat.
Per
l'església de Raimat passen materials, i amb la mateixa dignitat,
tant la pobra i senzilla tàpia que forma bons panys de paret, com
el formigó armat de les bigues. (Una novetat per a l'any 1916).
Aquesta
sàvia combinació de materials la trobem al sostre on les plaques
de suro parcialment pintades, fan com cassetons entre les llates i
les bigues.
En
Joan Rubió, com a bon Gaudinià, va aportar un elaborat mobiliari i
tota mena d'objectes, creats, inspirats per ell o sortits
d'escollits col·laboradors.
La
fusta i la pedra sovint van lligades a la forja de Jacint Cuyàs.
Per
acabar, fa bo de recrear-se en la façana, en la seva simetria
continguda i el seu dinamisme i veure els porxos que s'obren fent un
gran arc i com frontalment els mateixos porxos formen línies paral·leles
que, de forma progressivament accelerada, passen de
l'horitzontalitat a la verticalitat del campanar. |
