MIQUEL  FARRÉ  I  ALBAGÉS, pintor

Neix el 1901 a Barcelona i hi mor el 1978.

El 1914 entra com alumne a l'Escola de Belles Arts (Llotja) a la qual restarà lligat de per vida, entre beques, viatges d'estudi i una estada a Florència profitosa per al coneixement de la pintura mural al fresc. El 1930 entra com a professor a l'Escola, el 1941 com a catedràtic interí i passa a Catedràtic numerari el 1943 en la seva especialitat de “Procediments i tècniques artístiques”. L'any 1959 crea l'Escola de Pintura Mural Contemporània a Sant Cugat, que durarà pràcticament fins a la seva mort.

Els lligams amb Raimat comencen el 1934 en contactar amb Manel Raventós,  de la mà de l'arquitecte Joan Rubió, per tal  de fer unes pintures per a l'Església. A Raimat coneix la Dolors Raventós, la seva futura esposa.

Durant el 1935 pinta l'absis de l'església amb temes referents a la Passió: Flagel·lació, Coronació d'espines, Crucifixió i Resurrecció. De 1944 és el fresc per al baptisteri “Jesús i Joan al Jordà”. L'any 1954, en substitució dels destruïts durant la guerra, torna a pintar l'absis amb els murals actuals.

Les seves estades a Raimat han deixat apunts i aquarel·les que marquen l'evolució del poble i el seu entorn. A Suquets ha quedat molta pintura mural, que recorda Sant Francesc Xavier per països de l'Orient. En el mural pintat al Baptisteri dominen la suavitat, les corbes entrellaçades, els colors terrosos i càlids, que creen  un ambient serè, vaporós i espiritual.

En els murals de l'absis, la traça a grans trets és enèrgica i decidida, però sense estridències i sí mantenint fluïdesa i transparència. S'hi ajunten tècniques que poden ser oposades com l'aquarel·la i el fresc que, en el cas de Miquel Farré es complementen i s'enriqueixen. Les dues tècniques treuen profit de la diafanitat de pintar sobre un suport blanc com el paper o el marbre i la calç de la paret.

Aquí el fresc entre altres Qualitats, té tota l'espontaneïtat que la tècnica emprada imposa i condiciona, especialment la urgència del temps pròpia del mural al fresc.

En els murals, a part de les Qualitats esmentades i seguint la tradició dels grans muralistes, hi trobem una hàbil utilització del retrat.

La composició és senzilla i equilibrada en La Sequera (Jeremies) i més complexa i dinàmica en els altres murals, però donant sempre la sensació de lleugeresa i enlairament.

Fuig d'un historicisme impossible i no rebutja un anacronisme buscat (Noé plantant la vinya).

El conjunt és equilibrat i harmònic i sobretot càlid per l'ús que fa dels colors, com qui recull tota l'atmosfera, lluminositat i color de la nau de l'església, i en arribar a l'absis tot s'aviva i es concentra.